Mentre el gran públic devora quatre
best sellers a centenars de milers, hi ha
desenes de nous llibres molt més nutritius
que passen desapercebuts. És el
cas de Estancos del Chiado, un llibre
de relats que cal degustar amb calma,
paraula a paraula, frase a frase, conte a
conte, per gaudir de la literatura durant
moltes hores, molt més enllà de les
dedicades estrictament a la seva lectura.
O a la seva relectura!
El volum recopila una dotzena de relats
tots ells premiats en diferents concursos
literaris. Concursos, cal matisar,
que poc tenen a veure amb els coneguts
certàmens dissenyats com a
estratègia promocional de tal o qual
novel·la o novel·lista. Concursos, però,
molt prestigiosos en la modalitat de
relat: Kutxa Ciudad de San Sebastián,
Julio Cortázar de l’Instituto Cubano del
Libro, Ciudad de Cádiz, i un llarg etcètera.
Els contes s’agrupen en tres
blocs: Mitologías, El jardín de la memoria
i Ocasos; però és un concepte del
segon bloc, memòria, el que dóna un
pòsit comú a tot el contingut. La
memòria com a record real, concret i
individual, o com a enyorança d’un
passat no viscut, intuït, sovint de domini
públic; destil·lada per la sensibilitat
personalíssima de l’autor per ser retornada
a l’esfera col·lectiva de la millor
manera possible, com a nova matèria
primera per a la retroalimentació d’una
memòria comuna, compartida, enriquidora
i vivificant. Ecos, mirades, actituds
i paraules per retenir.
Tal és l’efecte provocat per Fernando
Clemot, per allò que escriu i per com ho
escriu. Perquè és el llenguatge la clau
que permet l’aprehensió precisa del passat,
dels espais i de les personalitats dels
protagonistes de Estancos del Chiado.
Un llenguatge precís i elegant, escollit
amb cura d’artesà, de forjador d’històries,
propi del lector infatigable que es
coneix els clàssics de debò. Un llenguatge
molt líric, alhora, que no busca sorprendre
amb efectismes, sinó conjurar
els significats amb la riquesa infinita dels
significants per tal de projectar una imatge
plena de contingut, una evocació tangible.
En literatura es pot transcendir l’ànima
d’una altra manera?
Qui vulgui transitar pel llibre es trobarà
amb escenaris i personatges reals perfectament
recreats –que no només descrits–
per Fernando Clemot: Lisboa,
París, Roma, Barcelona, Totò, Eça de
Queiroz... Escenaris i personatges que,
lluny de constituir meres excuses per
desenvolupar qualsevol tema o trama,
esdevenen motius fonamentals dels
relats. És freqüent partir d’una situació
més o menys anecdòtica per desembocar
en una història densa, intensa, de
desenllaç desassossegant o, com a
mínim, incert, mai complaent, perquè
no hi ha veritat més universal que el pas
del temps i l’abocament a la ruïna física,
quan no també moral, d’allò que un dia
potser va ser gran o molt gran, ja siguin
persones, paisatges, o construccions o
creacions humanes. Això és el que descobreix
un jove i ambiciós periodista que
vol arribar fins a un moribund Totò a El
príncipe del Vómero. Això descobreix
també el protagonista del relat que dóna
títol al llibre, Estancos del Chiado, al barri
lisboeta “del que todavía brotaba un hálito
de humo, a escombro, un bostezo
vago como el que deja en la boca el primer
café de la mañana. Luego con el
pasar de los coches y autobuses aquel
espectro desaparecía, retornaba aquel
fuelle al estómago fétido de las ruinas”.
El que descobreix l’adult que recorda un
paradís d’infant a El verano del cortapichas,
o l’home vençut pels remordiments
quan retorna a l’escenari fatídic
de Piedivalle a Levante.
Tanmateix, que ningú no pensi que ens
trobem davant un llibre pessimista,
melancòlic i encarcarat. Hi ha molta ironia
recorrent la columna vertebral de l’obra,
inclús moments decididament
humorístics. Relats com Árbol de familia
o Terrazas de otoño no deixen indiferents
precisament perquè tracten amb un to
desenfadat qüestions prou serioses.
No ho havia dit, però no puc recomanar
Fernando Clemot sense apuntar que va
néixer a Barcelona el 1970 i que compagina
creació i edició literària. És
col·laborador de revistes com Quimera,
Barcarola, Literaturas, Paralelo Sur, La
Jiribilla, El Otro Mensual y La Siega. Ha
estat finalista en alguns certàmens de
novel·la, gènere en el qual prepara una
imminent incursió pública. De ben
segur us en parlaré un altre dia.
Salvador Redón
revista-taxi@amb.cat
Enlace con la edición de la revista:
http://www.taxibarcelona.cat/Portals/0/pdfs/pdfs/Taxi%20185web.pdf
No hay comentarios:
Publicar un comentario